Link de la Notícia
Tomàquet de ‘ramallet’, un cultiu amic de la sequera
Resisteix bastant bé la sequera, es conserva durant mesos sense espatllar-se i les seves característiques organolèptiques li han portat a ser un dels productes estrella de la gastronomia de Balears, formant part de plats tan típics com el pa amb oli. Es tracta del tomàquet de ramallet, un vegetal que tradicionalment s’ha conreat en un entorn en el qual escasseja l’aigua durant els mesos d’estiu, la qual cosa ho converteix en una espècie de gran interès en un món cada vegada més sec en el cal optimitzar al màxim l’ús del líquid element.
Un equip d’investigadors del Grup de Biologia de les plantes en condicions mediterrànies de la Universitat de les Illes Balears (UIB) ha realitzat importants descobriments sobre les particularitats d’aquesta varietat de tomàquet, un dels cultius més representatius de les Illes Balears. Els avançaments han estat publicats en la revista científica Plant, Cell and Environment i s’inscriuen en el marc del projecte de recerca denominat Caracterització morfològica, productiva, qualitativa i genètica de les poblacions de tomàquet de ramallet de les Illes Balears.
A diferència d’unes altres, aquesta varietat té dues qualitats que desperten un gran interès des del punt de vista agronòmic. La primera té a veure amb el procés de maduració del fruit, que fa que es conservi de manera natural d’un any a l’altre sense perdre les seves propietats organolèptiques. La segona és la seva gran resistència a la sequera, que permet un cultiu de secà, aspecte que sembla estar estretament relacionat amb la durabilitat del fruit.
Durant l’any 2008, l’equip de recerca va recollir mostres de tomàquet de llarg a llarg de totes les Balears, de més de 200 procedències diferents, principalment donades per petits productors particulars. A partir d’aquestes mostres es van realitzar una sèrie d’experiments per a caracteritzar el tomàquet de ramallet.
En primer lloc, es va fer una caracterització genètica i morfològica del fruit, en col·laboració amb el doctor David M. Francis, del Laboratori de Genètica i Millora del Tomàquet de la Universitat d’Ohio (els Estats Units). I si bé els resultats han mostrat una clara diferenciació entre el de ramallet i altres tipus de tomaqueres, també posen de manifest l’existència d’una elevada variabilitat genètica i morfològica. Aquest fet apunta al fet que les poblacions actuals són resultat de diferents processos d’hibridació entre diferents línies al llarg de la història de domesticació i selecció d’aquesta varietat autòctona.
A partir d’aquests resultats es podran establir les bases per a caracteritzar correctament al tomàquet de ramallet, evitant denominacions falses i intencionades d’aquest producte, que sovint porten a la confusió del consumidor. Una vegada caracteritzat es podrà inscriure al registre oficial de varietats vegetals del Ministeri de Medi Ambient i Medi rural i Marí.
La preservació de les varietats locals dels cultius és una de les polítiques que s’han demostrat indispensables per a mantenir una font de recursos genètics que pugui proveir en futurs plans de millora del cultiu, ja sigui per a fer front a plagues, a l’estrès ambiental o als canvis en els gustos del mercat.
En aquest sentit, la conservació de la biodiversitat agrícola és una de les línies prioritàries de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). Per aquest motiu els investigadors de la UIB han creat un banc permanent de germoplasma de tomàquet de ramallet amb la diversitat mostrejada a les Illes Balears. En concret, es van extreure llavors de cadascuna de les més de 200 procedències diferents d’aquest vegetal i es van encapsular al buit, per a guardar-les en condicions de baixa humitat i temperatura, en les quals poden romandre intactes per un període que supera els 50 anys, minimitzant així el risc de pèrdua de la diversitat genètica.
En un segon experiment s’han avaluat els efectes diferencials de la manca d’aigua en la fisiologia i la producció i conservació després de la recol·lecció del tomàquet. Els resultats posen en relleu quina és la base fisiològica de la seva major resistència a la falta d’aigua, comparada amb les tomaqueres convencionals. En concret, totes les anàlisis realitzades demostren que les tomaqueres de ramallet presenten una major eficiència en l’ús de l’aigua i expliquen quines són les causes morfològiques, fisiològiques i moleculars d’aquesta major eficiència. Un descobriment de gran interès perquè proporciona informació bàsica de cara a plans de millora d’aquest i altres cultius. A més de suposar un avanç per a aconseguir que les plantes produeixin el mateix amb un menor consum d’aigua.
Un altre resultat important d’aquest experiment és la demostració que la durabilitat després de la recol·lecció augmenta si les plantes han estat mantingudes amb un reg deficitari, ja que a pesar que la producció disminueixi, la qualitat física i l’organolèptica augmenta. El següent pas que s’ha de realitzar en aquest camp és esbrinar quins gens són els responsables de la major resistència a la sequera i durabilitat després de ser recollit per a poder així regular el funcionament de manera satisfactòria.